Fi de la tele agafada amb paper de fumar

De la crisi del coronavirus ni en sortirem millors persones, ni més solidaris ni res de res. Però sobretot a la tele (i a la ràdio també, però és una altra història) s’ha acabat això d’agafar-se-la (la tele) amb paper de fumar. Han saltat pels aires alguns dels tabús i costums més estúpids i conservadors del gènere. Es fa tele amb un mòbil i des del menjador de casa!

Televisió en temps de violacions

Si en aquella casa hi havia un depredador sexual, és perquè Mediaset, Telecinco, la productora Zeppelin i la direcció de Gran Hermano ho van permetre. I si ho van fer, va ser en nom de la telerealitat i dels milions d’euros que ingressa cada mes la cadena gràcies a aquest programa i a tots els que se’n nodreixen.

El directe ens banalitza

Tenir la informació als dits, en rigorós directe i pel broc gros, ens aporta contingut, però no gaire relat. I això és especialment destacable en el famós #judicifarsa.

Judicis televisats als EUA: transparència o espectacle?

Alguns judicis retransmesos en directe ocupen un lloc inesborrable en la història audiovisual dels Estats Units i també del món. Repassem alguns dels processos televisats més cèlebres que, si bé eren casos molt diferents al que jutjarà el Tribunal Suprem espanyol, aporten exemples de la mediatització de la justícia.

Avui ho llegeixes, demà ho oblides

Quants altres Narcís Bonet ens estem perdent? I no només avui. També demà. Què en quedarà, de totes les llavors, si no les fixem bé en els arxius, en la memòria audiovisual col·lectiva? Què en quedarà, si no ens hi dediquem? En aquest temps que vivim, faig una oda al periodisme que roman versus el de consum ràpid, el de l'"avui ho llegeixes, demà ho oblides".