Periodisme, un amor tòxic

L’ofici d’explicar històries, emparat en el dogma de la vocació, actua com una relació afectiva, desenfrenada i bestial. De pel·lícula. Però dels feminismes hem après que l’amor romàntic és molts cops un vel que assimila tota classe de violències. És moment de desenamorar-se del periodisme hegemònic?

Primícia! Quan les exclusives son màrqueting

Citar. Un verb prohibit en algunes redaccions, potser també a la teva, que tenen com a principi inexcusable que mai s'ha d'explicar que una notícia l'ha tret un altre mitjà. Citar és inexcusable. No només perquè obviar-ho sigui una manca de companyerisme i mal perdre. També, una manca flagrant de professionalitat, perquè li amagues la font al lector.

La trampa d”haver’ d’estar connectats 24/7

El problema de la relació entre periodistes i Internet és que ens hem contagiat d’un ritme massa accelerat. El contingut no s’acabarà mai, sempre hi haurà alguna cosa nova, temes que no haurem llegit: la sensació de 'no arribar', amplificada per les xarxes socials. 

Més responsabilitat periodística i menys tuits de laments

Que la masculinitat hegemònica mata i viola no és cap secret i és important entendre-ho per ser capaces d’incidir, des de la nostra professió, no només per una societat que no maltracti les persones per ser com són, sinó també per permetre que la canalla creixi lliure construint identitats diverses sense por al món.

Ionquis de la informació

Tothom és víctima d'un sabotatge vital. De l'angoixa de perdre’s alguna cosa... Amb el temps, aquestes 'necessitats' informatives s’han convertit en el cavall de Troia de la concentració i la capacitat d’aprenentatge.

Controlar els mitjans, encara

La necessitat dels partits polítics de controlar les “direccions generals de mitjans de comunicació” no només inclou les posicions clau dins del Govern, sinó també llocs que n’haurien de restar a l’aixopluc, com les direccions de TV3, Catalunya Ràdio i la CCMA. Però és que aquesta tendència dels partits “a estendre els tentacles” arriba fins al punt d’intentar (i aconseguir) col·locar els seus peons a les principals tertúlies polítiques!

D’intermediàries a censores: les empreses tecnològiques en la legislatura de Trump

Si al 2016 Twitter, Facebook i altres es presentaven com a plataformes neutres de distribució de continguts, quatre anys després executaven una decisió tan transcendent com perillosa: eliminar la veu del president dels Estats Units. Què hi ha darrera d’aquesta resolució? Com afecta la llibertat d’expressió? Quines conseqüències té que els trumpistes més radicals es refugiïn en plataformes com Gab i Parler? 

Qui censura un president?

Si ara acceptem que els gegants tecnològics passin el ribot sobre segons quins discursos, quina seguretat tenim que no ens esquitxarà més endavant? Quines garanties té el debat públic sota una moderació que esborra allò que escapa dels marges marcats?