La informació de crims en l’era d’Internet

Una televisió –Antena 3– va arribar a fer un programa titulat significativament "Diana en la red". Una prova de com la complicitat entre el mitjà de comunicació i la xarxa social es retroalimenten en aquest procés degradant. Tot sigui per incrementar l'audiència i, doncs, la facturació publicitària.

En alerta dins l’estat d’alarma: violències masclistes i confinament durant la crisi del coronavirus

Durant la crisi del coronavirus, el confinament de la ciutadania a les llars ha fet emergir a l’esfera pública les violències masclistes associades a la convivència amb l’agressor. El relat mediàtic majoritari s’ha centrat en les expressions més visibles de l’escalada de violències, com els assassinats masclistes, en informar sobre el reforç dels telèfons i recursos d’emergència dels recursos d’atenció d’urgència a escala catalana i estatal per tal de facilitar la denúncia o la demanda d’acompanyament de les dones, nenes i nens que conviuen amb agressors, així com en l’augment de trucades i demandes de suport.

«El violador no sóc jo»: negacionisme, desresponsabilització i invisibilització dels agressors en la informació sobre violències masclistes

Casos com el dels jugadors de l'Arandina i l'agressió múltiple als Sanfermines exemplifiquen com la cobertura mediàtica mostra "indulgència social" cap als agressors. Humanitzar els violadors, justificar-ne les actituds o restar importància a les agressions en són alguns dels mecanismes.

Violències digitals contra activistes feministes: una escalada perillosa i invisibilitzada

Els grans mitjans van fer-se ressò dels insults a les xarxes contra Lidia Bedman, influencer de dretes i esposa del líder de Vox Santiago Abascal, mentre invisibilitzaven els atacs a revistes i espais feministes com Pikara Magazine i Faktoria Lila. La cobertura mediàtica ofereix en general una imatge distorsionada del panorama actual del masclisme digital a l’Estat espanyol i de l’escalada, les arrels i les motivacions dels atacs contra les dones a internet. 

El teu silenci és violència sexual

Jo he callat en la majoria de violències sexuals que he patit o que ha patit gent del meu entorn. No pas perquè les aprovi sinó perquè he pensat que no serviria de res parlar-ne (com malauradament encara constatem en certes respostes policials, judicials i periodístiques). He fet silenci per vergonya. Per por. Per evitar l'enfrontament.