Etiquetat violència masclista

Més enllà dels feminicidis i altres violències masclistes identificables, la crisi de la Covid-19 propicia altres formes de maltractament invisibilitzades, com les dels processos de separació i custòdia d'infants o el maltracte institucional de gènere.

Durant la crisi del coronavirus, el confinament de la ciutadania a les llars ha fet emergir a l’esfera pública les violències masclistes associades a la convivència amb l’agressor. El relat mediàtic majoritari s’ha centrat en les expressions més visibles de l’escalada de violències, com els assassinats masclistes, en informar sobre el reforç dels telèfons i recursos d’emergència dels recursos d’atenció d’urgència a escala catalana i estatal per tal de facilitar la denúncia o la demanda d’acompanyament de les dones, nenes i nens que conviuen amb agressors, així com en l’augment de trucades i demandes de suport.

El moviment feminista fa temps que denuncia com les violències masclistes es nodreixen de la violència institucional, per acció o omissió de les administracions i institucions públiques i de les persones que el representen. Però aquesta violència institucional, que revictimitza les dones, apareix poc o descontextualitzada als mitjans de comunicació.

Casos com el dels jugadors de l'Arandina i l'agressió múltiple als Sanfermines exemplifiquen com la cobertura mediàtica mostra "indulgència social" cap als agressors. Humanitzar els violadors, justificar-ne les actituds o restar importància a les agressions en són alguns dels mecanismes.

Els grans mitjans van fer-se ressò dels insults a les xarxes contra Lidia Bedman, influencer de dretes i esposa del líder de Vox Santiago Abascal, mentre invisibilitzaven els atacs a revistes i espais feministes com Pikara Magazine i Faktoria Lila. La cobertura mediàtica ofereix en general una imatge distorsionada del panorama actual del masclisme digital a l’Estat espanyol i de l’escalada, les arrels i les motivacions dels atacs contra les dones a internet. 

Jo he callat en la majoria de violències sexuals que he patit o que ha patit gent del meu entorn. No pas perquè les aprovi sinó perquè he pensat que no serviria de res parlar-ne (com malauradament encara constatem en certes respostes policials, judicials i periodístiques). He fet silenci per vergonya. Per por. Per evitar l'enfrontament.

Marta Selva i Masoliver, que va ser impulsora de Drac Màgic, codirectora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona i presidenta de l'Institut Català de les Dones, és una de les referents de l’anàlisi de gènere dels mitjans, la publicitat i el cinema.

Als i les companyes periodistes: deixem ja d’amplificar els missatges, seguir l’agenda i donar espai i minuts de glòria a la dreta i la ultradreta, perquè el dret de les dones a decidir sobre el nostre cos o el combat contra totes les violències sexistes són dos temes inqüestionables: si volem debatre-hi hauria de ser per ampliar-los i millorar-los, i no a la inversa. Que no ens desvien la mirada.