L’estigma xinès i el virus del periodisme ‘sensat’

El periodisme, una vegada més, ha d'encendre les alarmes i assumir els seus compromisos, en aquests moments ja amb caràcter d'urgència. La mal anomenada «guerra» contra el coronavirus, com cap altra guerra, no pot fer-se des de l'acceptació acrítica de l'acció de cap institució; ni política ni sanitària, ni de Madrid ni de Barcelona. Seria negligent, també, per part nostra. I més, quan l'Exèrcit es posa al capdavant i l'Estat es dedica a legislar, a cop de decret i de la mà de patronals i dels grans sindicats, mesures 'contra' una present i futura crisi econòmica de dimensions desconegudes (i probablement descomunals).

L’alarmisme necessari contra els ‘experts’

L'error de molts, potser comprensible però no inevitable, és haver menystingut l'abast que podia arribar a suposar un virus que ja feia setmanes que colpejava amb molta duresa la Xina. El pecat dels més agosarats, sumar-se a la legió de bocamolls generalitzats clamant contra l'alarmisme. I, sobretot, fer-ho des d'un paternalisme condescendent de manual cap a molts periodistes i mitjans.

Darrere de la cuina xinesa, japonesa o peruana

La lògica globalitzadora s’imposa en l’aniquilació dels matisos, sabors, tècniques i precedents de les diverses cuines del món. En l’àmbit mediàtic, generalment, els posem a tots al mateix sac. I si ho fem en la gastronomia, no devem estar fent el mateix en altres àmbits?

Com informarien els mitjans espanyols si Catalunya fos Hong Kong?

L'endemà de la prohibició de la consulta per part del Tribunal Constitucional espanyol, el tema domina totes les portades de diaris, obre tots els informatius i ocupa totes les tertúlies amb uns posicionaments editorials i informatius totalment predeterminats abans fins i tot que succeïssin. Paral·lelament, a...