Convertir en notícia la carta en què un dels violadors d’una jove als Sanfermines de l’any 2016 reconeix l’agressió i diu penedir-se’n, ha estat un exercici informatiu amb risc de revictimitzar la supervivent. La difusió mediàtica ha impedit que la dona decidís si volia o no rebre’n el contingut.
La recent resolució del Síndic de Greuges pel tractament sexista d”En Blau’ demostra que comptar amb un marc legal que obliga els mitjans a afavorir l’equitat de gènere no permet, a la pràctica, transformar les pràctiques periodístiques que legitimen violències contra les dones.
Els mitjans tendeixen a mirar cap a les persones LGBTI només quan es produeix violència. Lluny d’explicar aquesta violència LGBTI-fòbica com un fet sistèmic, les informacions tendeixen a presentar aquests casos com a episodis aïllats. Queden fora del focus les dones del col·lectiu: lesbianes, bisexuals i ‘trans’ hi estan infrarepresentades.
Més enllà dels feminicidis i altres violències masclistes identificables, la crisi de la Covid-19 propicia altres formes de maltractament invisibilitzades, com les dels processos de separació i custòdia d’infants o el maltracte institucional de gènere.
Durant la crisi del coronavirus, el confinament de la ciutadania a les llars ha fet emergir a l’esfera pública les violències masclistes associades a la convivència amb l’agressor. El relat mediàtic majoritari s’ha centrat en les expressions més visibles de l’escalada de violències, com els assassinats masclistes, en informar sobre el reforç dels telèfons i recursos d’emergència dels recursos d’atenció d’urgència a escala catalana i estatal per tal de facilitar la denúncia o la demanda d’acompanyament de les dones, nenes i nens que conviuen amb agressors, així com en l’augment de trucades i demandes de suport.
El moviment feminista fa temps que denuncia com les violències masclistes es nodreixen de la violència institucional, per acció o omissió de les administracions i institucions públiques i de les persones que el representen. Però aquesta violència institucional, que revictimitza les dones, apareix poc o descontextualitzada als mitjans de comunicació.
Han aconseguit ser presents als mitjans de comunicació i fer sentir les seves reivindicacions, però encara hi ha informacions que les victimitzen en lloc de parlar del reconeixement dels seus drets.
Casos com el dels jugadors de l’Arandina i l’agressió múltiple als Sanfermines exemplifiquen com la cobertura mediàtica mostra “indulgència social” cap als agressors. Humanitzar els violadors, justificar-ne les actituds o restar importància a les agressions en són alguns dels mecanismes.
Els grans mitjans van fer-se ressò dels insults a les xarxes contra Lidia Bedman, influencer de dretes i esposa del líder de Vox Santiago Abascal, mentre invisibilitzaven els atacs a revistes i espais feministes com Pikara Magazine i Faktoria Lila. La cobertura mediàtica ofereix en general una imatge distorsionada del panorama actual del masclisme digital a l’Estat espanyol i de l’escalada, les arrels i les motivacions dels atacs contra les dones a internet.
La cobertura informativa del proceso judicial de la violación en grupo en Manresa ha seguido en muchos casos la pauta del relato dominante sobre las violencias sexuales, el cual revictimiza, cuestiona y culpabiliza implícitamente a las agredidas; presenta a los agresores como monstruos o inadaptados, espectaculariza las agresiones y las descontextualiza.