Observatori de la Cobertura de les Violències Masclistes >

Els mitjans, agents clau

1. Els mitjans, agents clau en la prevenció i eradicació de les violències masclistes

A l’Estat espanyol, visibilitzar la violència contra les dones i posicionar-la a l’agenda pública i mediàtica com a problema de primer ordre ha estat una reivindicació cabal de les organitzacions feministes des dels anys 70, durant el moment d’efervescència de la segona onada del moviment. L’any 1997, el brutal assassinat d’Ana Orantes, a qui el seu exmarit va cremar viva, tretze dies després de que ella denunciés a un programa de la cadena andalusa de televisió Canal Sur que un jutge l’obligava a compartir el domicili amb ell després que la maltractés durant més de 40 anys, va marcar un abans i un després en la percepció de les violències masclistes per part dels mitjans i de la mateixa audiència.

L’exdelegat del govern contra la violència de gènere durant el govern de Zapatero, Miguel Lorente, considera que el seu cas va «transformar una situació puntual en realitat social», pel fet que Orantes «va sortir públicament a parlar», que «l’homicidi fos tan brutal i que els mitjans es van acostar a les associacions de dones per a entendre i això ho va canviar tot» (El asesinato que cambió para siempre nuestra visión de la violencia machista. Marisa Kohan, Público, 16/12/2017).

Després de l’assassinat d’Ana Orantes el Ministeri d’Interior espanyol va iniciar el còmput de víctimes de violència de gènere (tot i que està incomplet, perquè només comptabilitza les dones assassinades per parelles o exparelles, però no les que ho són per homes amb qui no tenen un vincle previ, o les terceres persones -familiars o altres persones vinculades o no amb la dona maltractada…- i només inclou els nens i nenes assassinats per pares maltractadors des de 2015), i l’Estat espanyol va convertir-se en un dels estats que situar aquesta problemàtica a l’esfera pública.

Fins a aquell moment, com remarca Pilar López Díez (Dossier Mujer y Violencia, RTVE, 2002), l’abordatge informatiu de les violències masclistes tenia com a font principal la policia, i rarament es consultava a les organitzacions feministes, tot i que des dels anys 80 el moviment mantenia una mobilització constant per reivindicar la fi de la impunitat de les violències masclistes i la creació de recursos, polítiques i lleis per fer-li front. Els homes apareixien sovint representants com a «veins respectables» i «persones amables» a partir dels testimonis del veïnat o fins i tot de familiars, i no pocs mitjans justificaven implícitament l’agressió amb els arguments de la gelosia incontrolable, el crim passional o la baralla conjugal. La representació tradicional de la masculinitat, explica López Díez, estava molt associada al poder i als comportaments violents.

L’any 1995 es va realitzar a Beijing la V Conferència de la Dona de la ONU, de la que va sorgir una plataforma d’acció que en el seu capítol J es proposa acabar amb els estereotips i la falta de representació de les dones als mitjans de comunicació augmentant la participació de les dones als mitjans i les noves tecnologies de la informació (TIC) i fomentant la seva representació equilibrada i no discriminatòria. Fruit d’aquesta fita, es posa en marxa el Projecte Global de Monitoreig dels Mitjans (PGMM), que, des d’aleshores i cada cinc anys, fa un estudi de la representació d’homes i dones en més de 100 països del món a partir de més de 20.000 relats informatius publicats, emesos o piulats per més de 2.000 mitjans de comunicació i permet avaluar les tendències de representació de les dones als mitjans.

Durant els darrers 25 anys, tot i l’augment de la presència de les dones als relats informatius, les dones segueixen invisibilitzades, tant al llenguatge com al rol que desenvolupen als relats informatius, on estan infrarepresentades com a subjectes, protagonistes, portaveus, expertes, així com en professions i ocupacions públiques en les que tenen una presència notòria des de fa dècades; sobrerepresentades en els rols vicaris (en relació a altres homes) i tradicionals (mestresses de casa) i en els rols de víctima i d’objecte sexual.

En resum, les dones amb prou feines surten als mitjans i quan ho fan la seva imatge està associada a la falta de poder i estatus. Si això esdevé amb el gruix del subjecte «dones», que, com sabem, no és homogeni, si hi creuem la variable ètnia o el país d’origen, l’estereotipació és major: segons l’estudi Las mujeres del Sur en el Discurso Informativo (Ayuda en Acción, 2009), les dones racialitzades i/o de països del Sud encara apareixen menys als mitjans, ja que per la seva condició estan ubicades al ghetto informatiu dels mitjans, que ocupa menys del 10% de les notícies ( en televisió, per exemple, apareixen en menys del 4% del temps de la notícia i parlen menys del 2%), i les notícies a les que surten estan centrades en temes associats a aquest ghetto informatiu, molts d’ells de caire negatiu, entre els què trobem la violència de gènere o l’explotació sexual.

L’any 2009 l’ONG Acsur Las Segovias va realitzar l’estudi “Elles i nosaltres. Una aproximació al discurs dels mitjans de comunicació catalans sobre les dones immigrades”, que analitzava les notícies sobre les dones marroquines i bolivianes aparegudes a la premsa catalana. La recerca, un anàlisi crítica del discurs sobre les migrades als quatre diaris més llegits a Catalunya, va constatar que les paraules més associades a les dones de Bolívia eren la immigració irregular i les violències masclistes. En el cas de les magribines, estaven associades a la icona del vel. La historiadora Mary Nash, que va participar a la recerca, destacava que les migrades són automàticament observades des del «prisma de la domesticitat», romanguin o no a l’àmbit domèstic. El mateix any el CAC va fer una recerca sobre representació de la població migrada a sis televisions que emeten a Catalunya i va constatar que la població migrada ocupava menys del 3% del temps de paraula, front el 15% de l’autòctona: d’aquest percentatge, les dones utilitzaven un 15%. En paraules de Dolors Comas, de la Mesa de Migració del CAC, en la visió estereotipada dels mitjans les «migrades representen l’alteritat total i el sentiment de superioritat de la nostra societat: expressen handicaps associats a la classe, el gènere i l’orígen cultural i contrarrepresentacions d’allò que hem assolit aquí: submissió, manca autonomia, víctimes de tradicions ancestrals, dependència, rols tradicionals…» (Es busquen còmplices: per una representació equilibrada i no discriminatòria de les dones migrades als mitjans. Gemma Lienas, Dolors Comas, Alícia Oliver, Verònica Chelotti i Joana G. Grenzner. ACSUR Las Segovias, Barcelona, 2010.)

2. Un relat informatiu de les violències que les reprodueix i perpetua

Pilar López Díez, autora de diversos informes sobre representació de gènere als mitjans que l’Instituto de la Mujer i l’Instituto Oficial de Radiotelevisión Española (IORTVE) van impulsar seguint les recomanacions de Beijing, planteja que la representació estereotipada dels homes i de les dones als mitjans és l’arrel de la justificació de les desigualtats i les relacions de poder i dominació d’uns sobre les altres, ja que, en les seves pròpies paraules, «allò que no es respecta es pot violentar». La pròpia ONU ha remarcat que hi ha una «relació entre la representació de la violència contra les dones als mitjans» i la que es dóna contra elles «a la família i la societat», i ha reconegut que «la perpetuació als mitjans de comunicació de les imatges estereotipades, en particular la glorificació dels rols tradicionals masculins i femenins, endarrereix l’avanç de les dones en proporcionar justificació per a un statu quo desigual (ONU: Consell Econòmic i Social. Supervisió de l’aplicació de les estratègies de Nairobi orientades cap al futur per a l’avanç de la dona. «Eliminació dels estereotips als mitjans de difusió». E/CN.6/1996/4, 23 de gener de 1996).

La primera investigació sobre el tractament informatiu de les violències masclistes als informatius de la ràdio i televisió pública estatal, realitzada l’any 2002, constata, entre altres tendències, que els casos de violència masclista s’aborden com les notícies de successos (robatoris, baralles violentes, etc), i se’ls dóna un tractament individualitzat i desconnectat de les causes socials; que els titulars són esquemàtics i poc adients; que la representació revictimitza les dones i altres persones agredides i violenta els seus drets, atès que s’utilitzen imatges del seu domicili o d’elles mateixes, violant el seu dret a l’honor i la pròpia imatge, o s’usen imatges escabroses o es donen detalls de les agressions i dels crims que no aporten informació i reforcen el morbo, de forma que se’n fa una espectacularització i es fomenta el sensacionalisme; que s’utilitzen les fonts d’informació inadequades que emeten opinions a títol particular (policies, jutges…), que no estan formades en aquest tema i emeten opinions que poden banalitzar i fins i tot justificar les agressions, i que no es fan visibles les bones notícies sobre la realitat de les violències masclistes, per exemple les sentències exemplars que sancionen el maltractament o les moltes dones que se’n surten (pensem que per cada assassinada hi ha milers de supervivents). També detecten que tot sovint es reprodueixen literalment les informacions d’agència, que posen el focus en aspectes col·laterals i que poden tendir a estigmatitzar aspectes com la classe social o l’origen dels agressors.

Fruit d’aquesta recerca, Pilar López Díez va elaborar el Manual de Urgencia para el Tratamiento Informativo de la Violencia de Género de 2002, presentat al 1er Fòrum Nacional «Dones, Violència i Mitjans de Comunicació», que recomana abordar les violències masclistes no com un succés, sinó com un procés amb particularitats específiques (veure cicle de violència, piràmide de violències, etc) i fer un seguiment dels casos dels quals s’informa i seguiment de l’evolució dels casos; connectar-la amb la vulneració de drets humans; respectar la intimitat de les víctimes i el codi deontològic periodístic i no donar els seus noms; respectar la presumpció d’innocència dels agressors mentre no estiguin condemnats, però aportar informació sobre els comportaments violents i de maltracte per ajudar a identificar-los, així com donar telèfons de recursos existents per a consultar sobre el tema i rebre i suport o per fer una denúncia; utilitzar fonts expertes i coneixedores de la realitat i del cicle de violència; fomentar el rol de subjectes actius de les dones i no representar-les com a víctimes passives ni informar només dels assassinats sinó aportar històries de superació i de la realitat de les moltes supervivents de les violències. Aquestes darreres recomanacions es recullen en un epígraf que proposa «ampliar el camp de representació de les dones» per aconseguir que les imatges que donen els mitjans no siguin estereotipades i no es redueixin als «papers d’objecte sexual, cuidadores i mestresses de casa» (Representación de la violencia de género en los informativos de TVE, 2006; Pilar López Díaz et alia: Instituto Oficial de Radiotelevisión Española, 2006).

L’any 2004 es va realitzar un segon informe sobre representació de gènere als mitjans per conèixer l’evolució del tractament de les imatges de gènere. L’informe, presentat «tornava a assenyalar el risc de reduir les imatges de les dones a la condició de víctima i objecte sexual, en la mesura que construeix models d’identificació que redueixen les expectatives femenines. Mentre els homes eren representats en posicions de major reconeixement social i en papers més variats, sobre les dones, pel contrari, es reduïen els seus papers i majoritàriament aquests eren de menor prestigi». A més, l’informe constata que les dones apareixen representades com a víctimes de forma preponderant fins i tot en relats informatius de realitats que afecten més els dos gèneres, com els desastres naturals o els accidents de trànsit. Segons l’informe, en un 63% de les informacions sobre violències masclistes la font d’informació eren els homes i les dones apareixen com a víctimes.

El mateix any, la Regidoria de Dones de l’Ajuntament de Barcelona, el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), l’Institut Català de les Dones (ICD) el CAC, el Consell d’Informació de Catalunya (CIC) i l’Associació de Dones Periodistes ( ADPC) van elaborar les Recomanacions sobre el tractament de la violència de gènere als programes informatius i d’entreteniment en els mitjans de comunicació, que es van actualitzar el 2010 per incorporar les aportacions de la Llei 5/2008 , que recomana específicament «presentar les dones amb autoritat i respecte»: en aquest sentit, la tercera recomanació aconsella «fer visibles les aportacions de les dones i», «considerar la seva experiència com a font documental de primera importància». A més, recorda que «convé fer un tractament mediàtic igualitari de dones i homes, evitant els estereotips i tòpics que frivolitzen i banalitzen el tractament dels casos de violència masclista».

3. Notícies que fan (més) mal: la importància de posar-se a la pell de les dones i del seu entorn

L’any 2006 es va publicar un nou informe que analitza la cobertura de la violència de gènere als informatius de TVE i TV2 en el què es detecta que les notícies sobre violències masclistes són un 2% del total d’informacions, mentre les notícies d’especial interés per a les dones no arriben al 1%. Entre altres tendències, López Díez remarca que en moltes notícies s’ identifiquen les víctimes pel seu nom, o amb imatges o informació sobre el seu domicili, per exemple. En altres casos, s’inclou informació sobre les dones que pot responsabilitzar-les indirectament, com explicar que una dona va refusar un telèfon de protecció, que va deixar l’agressor per una exparella, o incloure afirmacions com «l’ordre d’allunyament va poder provocar l’agressió».

Les Recomanacions del CAC, ADPC, CPC i altres estableixen que en l’abordatge informatiu de casos de violència «s’han d’ usar conceptes i terminologia que s’ajustin a la definició dels fets» i «evitar les adjectivacions que puguin contribuir a una justificació implícita de l’agressió».

Com explica López Díez, «culpar les dones maltractades de la seva situació les col·loca en un lloc de vulnerabilitat». Això «a un macronivell, contribueix al problema de la violència contra les dones» tot perpetuant «mites i estereotips misògins i hostils contra les dones (són tontes, febles, no saben defensar-se ni protegir-se, i altres», i «suposa que les dones se sentin responsables i culpables pel seu maltracte», el que, «a un micronivell», les danya directament. López Díez fa referència els estudis sobre la «hetereoimatge, és a dir, la percepció que tenen les víctimes de la violència de gènere al voltant de les idees que la societat té sobre elles» (Representación de la violencia de género en los informativos de TVE, 2006; Pilar López Díaz et alia: Instituto Oficial de Radiotelevisión Española, 2006, pàg. 35).

L’impacte de les informacions sobre violències masclistes en les dones supervivents i les que estan vivint situacions de violència s’ha estudiat en diverses recerques: algunes recullen que «consideren que la societat té imatges negatives de totes les maltractades», i «aquesta desvalorització que pateix l’autoimatge de les dones agredides creuen que resulta confirmada per les opinions alienes. Diuen que les altres persones les imaginen malament: «culpables”,“mentideres”, “nervioses” (…) “incapaces”, “fan llàstima i pena’’» (Las violencias cotidianas cuando las víctimas son las mujeres . Esperanza y Manuel Martín Serrano. 1999. Madrid: Instituto de la Mujer, p. 100. Citada a Representación de la violencia de género en los informativos de TVE, 2006; Pilar López Díaz et alia: Instituto Oficial de Radiotelevisión Española, 2006, pàg. 35).

La recerca Dones Valentes: per una nova informació sobre violències sexuals, publicada l’any 2018, analitza quin efecte tenen les notícies sobre agressions sexuals amb un grup de dones supervivents a partir de la simptomatologia de l’estrès postraumàtic, i constata que «una de les situacions que acostumen a evitar les persones que han patit violències sexuals és informar-se sobre aquestes en els mitjans de comunicació. La forma com veuen reflectides les violències sexuals els hi recorden allò que han viscut i d’una banda els hi provoquen por, ansietat i malestar, i d’altra banda els retorna una imatge de persones victimitzades, incapaces d’afrontar allò viscut i de recuperar-se, al temps que reforcen el sentiment de culpabilitat (Femenías, 2008) i la por».

Les pròpies dones expliquen que aquestes informacions «en alguns casos, provoquen recaigudes en els nostres processos de recuperació i la majoria evitem llegir aquestes informacions» i reivindiquen que els mitjans deixin d’estereotipar-les: «Som dones valentes que no tenim res a veure amb la imatge que els mitjans continuen transmetent en les seves informacions. I en unes condicions d’empatia, confiança i sororitat ens reforcem i prenem agència. De fet, expliquen la pròpia recerca ha estat una eina per a « transformar la nostra vivència negativa en una experiència d’ajuda col·lectiva i positiva, de servei social a totes les persones que poden ser o han estat víctimes de violència sexual i, més en concret, d’una agressió sexual».

A més de l’abordatge informatiu que justifica implícitament l’agressor, donar informació sobre les agressions que no és rellevant pel fet en si, com per exemple explicar les amenaces que un maltractador va fer als seus fills abans d’assassinar la mare també és un factor de revictimització de les agredides i del seu entorn, que reviu el patiment que de per si ja ha provocat l’agressió, com s’explica a aquest apunt de l’Observatori ORIGEN, autor de la recerca Telenotícies i violències masclistes: una anàlisi crítica (Origen, 2017).

Les Recomanacions del CAC, ADPC, CPC i altres, aconsellen seleccionar i diversificar les fonts d’informació, remarcant que cal «evitar recollir testimonis del veïnat i dels familiars, si no tenen dades concretes i aprofitables» i recomanen « l’ús de fonts qualificades, especialitzades i de solvència contrastada, que siguin les més adequades en cada cas», així com «identificar-les de la manera més concreta possible». També recomanen, «respectar el dret a la intimitat de les persones agredides i la presumpció d’innocència de les persones agressores», així com «evitar sempre que les informacions publicades permetin arribar a conclusions prematures sobre els fets abans d’una resolució judicial». Estableixen que s’ha de respectar «la dignitat de les persones agredides i de persones del seu entorn familiar o veïnal i no mostrar-les mai sense el seu consentiment previ» i que «cal esperar que la persona afectada es recuperi abans de mostrar-la als mitjans», i suggereixen que és preferible «oferir el testimoni d’altres dones o entitats expertes que poden parlar de la seva recuperació i del procés de reparació dels danys soferts.

Pel que fa a l’enfoc espectacularitzant, que dóna detalls de com han estat les agressions, a més de fer reviure el dolor a les que ho han patit i generar por a totes les dones. En alguns casos, pot esdevenir un recurs per atemorir encara més les dones que estan en situació de violència, com va explicar Raquel Escurriol, psicòloga de l’equip Tamaia-Viure sense violència a un esmorzar de treball organitzat per ORIGEN amb periodistes per millorar la cobertura informativa de les violències masclistes. Alguns agressors amenacen a les dones dient-los que els faran el mateix que expliquen les notícies sobre feminicidis, per exemple.

En aquest sentit, les Recomanacions aconsellen «evitar el sensacionalisme i el dramatisme, tant pel que fa a la forma com pel que fa al contingut de les informacions sobre violència masclista», així com «les descripcions detallades, escabroses o impactants, i procurar recollir només aquelles imatges que aportin informació i evitar concentrar l’atenció en les persones agredides i en les del seu entorn»; assegurar «que totes les imatges siguin impersonals, neutres, que tant les imatges com els textos siguin respectuosos amb la dignitat de les persones».

4. Invisibilitzar i exculpar els agressors o contribuir a entendre les arrels de les violències

Tant l’Informe de representació de la violència de gènere en telenotícies estatals de 2006 com altres recerques destaquen que en nombroses notícies s’invisibilitza i es desresponsabilitza l’agressor o fins i tot se’l justifica. López Díez es refereix a la «indulgència social» que hi ha amb els maltractadors, que es fa palesa amb la inclusió de «testimonis que presenten positivament l’agressor», cosa que desaconsella totalment al Manual d’Urgència. Per exemple, en casos de feminicidis i altres tipus d’agressions, López Díez troba preferible que «el relat de l’acció recaigui sobre el subjecte actiu, és a dir, el delinqüent, homicida o assassí, i no sobre el subjecte passiu, la dona assassinada». López Díaz recomana sempre posar l’accent en la responsabilitat de l’home, i dir que ha agredit o matat una dona, enlloc de dir que ella ha estat agredida o assassinada.

En alguns casos, fins i tot s’ha arribat a donar espai a agressors condemnats en programes d’entreteniment: el 2005 el programa El Diario de Patricia d’Antena 3 va reunir una dona que havia denunciat el seu excompany per maltractaments amb el maltractador, que li va demanar matrimoni. Ella s’hi va negar, i després ell la va assassinar.

Antena 3 era una de les tres cadenes privades de televisió existents en aquell moment (amb Canal Plus i Telecinco) que havien subscrit el Manual d’Urgència, juntament amb RVTE i totes les televisions autonòmiques llevat de TV3 i ETB. De tota manera, aquest compromís és únicament declaratiu, ja no hi ha cap organisme estatal que sancioni l’ incompliment del Manual, atès que s’han succeït les vulneracions del Manual i dels compromisos de la Llei Integral Contra la violència de Génere respecte el rol dels mitjans, sense que l’estat hagi fet res per sancionar els mitjans responsables. La sots-presidenta del Govern, Maria Teresa Fernańdez de la Vega, es va reunir amb les televisions privades per insistir en el compliment del protocol i aquest fet no va tenir més trascendència.

La desresponsabilització dels agressors és freqüent en l’abordatge informatiu de les violències sexuals. La recerca Dones Valentes constata l’existència d’un «Imaginari col·lectiu en el qual els homes agressors són els ‘altres’ contraposant-los al ‘nosaltres’ de forma que es minimitza no només la dimensió social de les violències sexuals sinó que es desresponsabilitza els homes agressors i a la societat». De fet, posa exemples de justificació implícita dels agressors a partir de la patologització, la reproducció de l’estereotip d’agressor misteriós, violent i ‘anormal’ ( quan el 70 o 80% d’agressors són de l’entorn de l’agredida), així com la minimització i la justificació d’aquests quan són coneguts.

Durant els darrers anys aquesta tendència s’està repetint de forma alarmant: arran de l’agressió sexual grupal a una noia durant els Sanfermines de 2017 i el procés judicial contra els cinc violadors, diversos mitjans van recollir el testimoni dels violadors, introduint el qüestionament de la versió de la supervivent, que va viure un autèntic doble judici per part d’alguls mitjans. Tot i que la majoria d’espais on va succeir eren programes d’entreteniment, també va ocórrer en informatius, com va analitzar l’Observatori Origen, ja que un mitjà va difondre una carta d’un dels violadors on acusava de mentir l’agredida sense contrastar la informació. Això també ha esdevingut en el cas dels tres exjugadors del club de futbol Arandina, als què han condemnat per agressió sexual a una menor i cooperació necessària amb els altres per perpetrar la violació.

El relat informatiu dominant sobre les violències sexuals està construint un nou significant del terror sexual a partir del concepte de manada, el nom que utilitzaven els depredadors sexuals per anomenar-se a si mateixos, i repetint un relat informatiu que, a més de revictimitzar les dones supervivents, espectacularitza les agressions sexuals i les presenta com un anomalia. Però, l’abordatge informatiu de la repetició d’aquest tipus d’agressions sexuals en grup no està contemplant aportacions clau per analitzar-les com les de l’antropòloga Rita Laura Segato, que analitza els assassinats de Ciudad Juárez i altres feminicidis, així com la violència extrema i les agressions sexuals grupals que perpetren nombrosos grups d’homes a Llatinoamèrica, i les explica com un exercici de reafirmació dels homes, que obtenen la reafirmació de la seva masculinitat a partir de víctimes sacrificials (les dones agredides o assassinades) i practiquen la pedagogia de la crueltat com a element constitutori de la identitat masculina en un context de múltiples violències Des d’aquesta visió, amb aquest acte, l’home sol·licita l’accés a una societat i «des d’aquesta perspec tiva la dona violada es comporta com una víctima sacrificial immolada en un ritual iniciàtic» i l’home competeix amb els seus iguals «mostrant que mereix, per la seva agressivitat i poder de mort, ocupar un lloc en la germandat viril i fins i tot adquirir una posició destacada en una fratria que només reconeix un lloc jeràrquic i una organització piramidal» (La guerra contra las mujeres. Rita Laura Segato, Traficantes de Sueños, 2016. Pàg.40.).

De la mateixa forma, hi ha pocs enfocaments que posin el focus del relat informatiu de les violències en la incapacitat dels homes que les exerceixen per a reconèixer-les com a tal i per a reconèixer la seva responsabilitat, quan és un element fonamental en la comprensió d’aquest fenòmen, així com els efectes positius que té sobre aquests homes el procés de rehabilitació per a desaprendre les conductes violentes, quan hauria de ser un tema central. Per això, l’Observatori Origen va dedicar un apunt d’absències – temes relacionats amb les violències masclistes que no s’aborden normalment- a aquest tema: Dos de cada tres maltractadors que completen la teràpia canvien substancialment a l’hora de relacionar-se amb la parella.

En aquest sentit, són claus les aportacions de teòrics com Luis Bonino, autor del llibre Micromasclismes: la violència invisible a la parella: , o de Miguel Morente, exdelegat del govern per a la violència de gènere, així com de grups d’homes com AHIGE (Assemblea d’Homes Igualitaris), o altres teòrics i tècnics especialitzats en acompanyament a homes que exerceixen violència. En aquest sentit, la tretzena de les Recomanacions recorda que «convé informar i mostrar que l’acte violent té conseqüències negatives per als agressors i fer-ne visibles, així mateix, les manifestacions de rebuig social que es produeixin».

5. Els agressors són «els altres»: classe, ètnia i marginació com a boc expiatori

Tot sovint la construcció mediàtica de la figura de l’agressor està associada a determinats col·lectius socials en situació de vulneració de drets. L’allau mediàtic de casos de violència sexual dels últims anys ha vingut acompanyat d’informacions falses que la vinculen amb els homes migrants, tot i que està plenament demostrat que les violències no estan vinculades a cap col·lectiu social determinat perquè operen de forma internacional, interclassista, intergeneracional, intertètnica i interreligiosa.

En alguns casos també s’ha acusat els refugiats, com analitzava aquest apunt de l’observatori ORIGEN, que denunciava l’externalització del masclisme en una notícia sobre les violacions durant el cap d’any a la ciutat de Colònia.

Com remarquen les Recomanacions, cal «evitar qualsevol relació de causa-efecte entre els fets i la procedència de les persones implicades, la seva situació sociocultural i/o les circumstàncies personals», ja que «és contraproduent esbiaixar la incidència dels casos de violència masclista cap a grups socials concrets, orígens culturals i circumstàncies determinades, ja que es tracta d’un fenomen universal i estructural». Donar informació sobre l’orígen d’un agressor masclista o de la dona agredida és una pràctica que s’ha detectat a tots els estudis sobre representació de les violències masclistes i que tot i ser desaconsellada que es continua repetint. Com explica aquest apunt d’ORIGEN, esmentar la pertinença de la dona assassinada a una minoria ètnica contribueix a estigmatitzar la seva comunitat i no afegeix informació rellevant per a l’objectiu periodístic.

Estudis com el del CAC demostren que les persones migrades tenen més probabilitat d’aparèixer representades com a víctimes o victimaris als informatius: prop del 50% de les seves aparicions als telenotícies estan associades a temes policials o judicials. Per tant, com hem explicat prèviament, és indispensable una mirada interseccional vers aquest tema, que aporten les Recomanacions per a un tractament informatiu equilibrat de les dones immigrades als mitjans de comunicació, elaborades el 2010 per ACSUR Catalunya, la Comissió de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes, la Mesa per la Diversitat del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, Sindicat de Periodistes, la Xarxa de Dones Immigrades i la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya-Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere. Una de les recomanacions és « no mostrar les dones migrades exclusivament com a víctimes necessitades d’ajut ni destacar el seu orígen quan es parla de violència o prostitució».

En aquest sentit, l’abordatge informatiu de les agressions sexuals o assassinats de dones en situació de prostitució també presenta components d’estigmatització i de revictimització. En alguns casos, es dona per fet que les dones prostitutes estan en situació de tracta sense investigar, el que revictimitza aquestes dones. Les Recomanacions sobre abordatge de violències masclistes del CAC, ADPC i més organismes de 2010 estableixen que «amb relació al fenomen de l’explotació sexual, cal emmarcar-lo sempre en el context de la violència masclista, i convé no confondre la prostitució, el tràfic i l’explotació sexual de dones i nenes». També contemplen que «les dones retingudes en operatius policials sobre casos d’explotació sexual poden ser les víctimes d’aquesta explotació. Per tant, es fa necessari tenir cura en tot moment de la intimitat d’aquestes dones, de la seva presumpció d’innocència i, en particular, per raons de seguretat i de protecció, no difondre’n la imatge». Aquesta notícia analitzada per l’observatori ORIGEN, és un exemple de bona pràctica.

En altres casos, es fa una cobertura detallada dels desmantellament de màfies de tracta però no es dona seguiment als casos i a la situació de les dones que estaven en situació d’explotació sexual: per això, com estableixen les Recomanacions, cal garantir el seguiment informatiu dels casos. S’ha d’informar de la seva resolució i, si s’escau, de la recuperació de les persones agredides. D’aquesta manera es pot donar una visió integral del fenomen i de la capacitat de les dones de sortir-se’n, més enllà de les agressions.

L’any 2015 l’ ADPC, l’Ajuntament de Barcelona, l’ICD, el CPC,l’ Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació, la Conselleria d’Interior i el Consell de l’Audiovidual de Catalunya van elaborar unes recomanacions sobre el tractament de la prostitució i el tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual als mitjans de comunicació.

6. Informació per desmuntar les violències: context, recursos i referents per superar-les

Com s’ha explicat, les violències masclistes estan profundament arrelades a la nostra cultura com a expressió màxima de les desigualtats de poder, i l’abordatge informatiu ha de servir per comprendre aquesta realitat i actuar de forma efectiva per eradicar-les. Una de les conclusions de l’estudi de l’observatori ORIGEN, que va estudiar la cobertura del tema a sis televisions d’àmbit català i estatal, va ser la preponderància informativa dels feminicidis entre les notícies sobre violències masclistes, el que dona una imatge irreal, espectacular i esbiaixada de l’abast de les violències. Per cada assassinada hi ha milers de supervivents, i hi ha violències prèvies a l’assassinat que s’han de fer visibles per poder desenvolupar polítiques i actuacions en contra. Les Recomanacions aconsellen «fer visible la violència masclista que opera de forma més soterrada i que costa més de reconèixer: la violència psicològica, l’econòmica o la que es dóna en els àmbits social i laboral, i els seus efectes devastadors en les dones i en les seves filles i fills», així com «aportar dades per a contextualitzar i difondre informes, balanços periòdics i estadístiques, així com fer visible la xarxa de recursos i de serveis específics destinats a les dones en situació de violència masclista, en especial el telèfon 900 900 120, d’atenció a les dones en situació de violència masclista». Per exemple, ORIGEN recomanava posar-se en contacte amb el SIE de cada localitat on es produeixi una agressió masclista per poder contextualitzar-la de forma apropiada.

En aquest sentit, com estableixen les Recomanacions de 2010, és imprescindible afavorir i incentivar la formació d’aquelles persones que han d’abordar continguts relacionats amb la violència masclista. Aquesta aposta té un impacte directe en la qualitat de la informació, com es pot comprovar en l’Informe de 2018 del CAC sobre cobertura de les violències masclistes en tres televisions catalanes, dos de les quals tenen professionals que han assistit a formacions de l’observatori ORIGEN, i una (TV3) va acullir una formació específica per a la seva plantilla l’any 2016.

L’estudi constata que s’ha augmentat el temps dels informatius dedicat a aquest tema i que les notícies apareixen més als titulars; que els temes principals són la reivindicació i la sensibilització social; que les dones ocupen més temps de paraula que en altres edicions (80% del temps a TV3 i 60% a TVE); que els actors socials com el moviment feminista tenen més presència a les informacions, que al menys en la meitat de casos utilitzen fonts qualificades, i que s’ha millorat notòriament el respecte a la privadesa de les agredides, ja que no es difonen imatges, la difusió de les dades personals ha davallat substancialment i no es donen imatges dels llocs dels fets.

Per acabar, cal remarcar que la prevenció és la branca més important de l’abordatge integral de les violències masclistes, ja que si es treballa adequadament, fa que les altres siguin innecessàries. Per tant, caldria fomentar els relats informatius sobre les estratègies i campanyes de prevenció, a l’àmbit domèstic, comunitari, públic, laboral…Els mitjans són agents clau en aquesta tasca, i poden trobar enfocaments creatius, dinàmics i novedosos que generin tant o més compromís en l’audiència com ho estan fent els discursos negacionistes de la violència masclista en alguns mitjans.