Observatori de la Cobertura de les Violències Masclistes >

Marc teòric

Amb l’objectiu d’aportar uns fonaments per posar en marxa un observatori de la cobertura informatiu sobre violències masclistes, proposem un marc teòric i conceptual per a una anàlisi de l’abordatge informatiu del tema a partir de les evidències contrastades per les supervivents, les entitats i persones que treballen per la prevenció, atenció, recuperació, reparació i eradicació de totes les formes de violència masclista i els posicionaments dels organismes internacionals, així com la legislació estatal i catalana.

També repassarem els estudis sobre representació de gènere i de les violències masclistes als mitjans a escala internacional, estatal i catalana, així com les recomanacions de les organitzacions i persones especialitzades en gènere i comunicació elaborades en els darrers 18 anys a partir d’analitzar les tendències de representació d’aquesta temàtica, la incidència i evolució de les diferents manifestacions de les violències i les propostes d’abordatge situat i transformador que han elaborat tot treballant amb les entitats i organismes especialitzats en abordatge integral de les violències masclistes.

1. Sabers encarnats i situats: el moviment feminista com a font de coneixement de les violències masclistes i motor de canvi per erradicar-les

Com remarca un estudi internacional realitzat durant més de quatre dècades en 70 països, la mobilització dels moviments feministes arreu del món amb autonomia dels partits i els estats ha estat i és més determinant en la lluita contra les violències masclistes que «la riquesa de les nacions, l’esquerra, els partits polítics o el nombre de dones polítiques».L’estudi de Cambridge University Press destaca que «els moviments feministes autònoms van ser els primers a articular la qüestió de la violència contra les dones, i foren catalitzadors clau per l’acció governamental». Van comandar «el suport i l’atenció pública i van convèncer els mitjans que aquests temes eren rellevants per la discussió pública».

L’acció, mobilització i capacitació desenvolupada pel moviment feminista arreu del món ha estat la base per a desenvolupar un model conceptual de comprensió, anàlisi i abordatge de les violències masclistes.

Com explica l’experta en gènere i comunicació Pilar López Díez, més enllà de l’agressió puntual d’un home determinat a una dona determinada, des dels anys 70 la investigació de gènere sobre les violències masclistes «busca entendre perquè en general els homes utilitzen la força física i estratègies de poder i control amb les seves parelles i quina funció tenen aquestes conductes en una determinada societat i un context històric específic» («La violencia contra las mujeres en los medios de comunicación», a Dossier Mujeres, violencia y medios de comunicación. Pilar López Díez, Instituto Oficial de Radiotelevisión Española, 2002).

Per tant, totes les recerques enfoquen l’anàlisi en «quatre punts fonamentals (…) la utilitat explicativa de la construcció de gènere i poder; la necessitat d’analitzar la família com una institució que estructura les relacions entre homes i dones d’acord al gènere i al poder i la necessitat de comprendre i validar les experiències de les dones, així com de «desenvolupar teories i models que reflecteixin de manera fidedigna les experiències de les dones». Aquest enfocament de l’anàlisi, explica és «el dret que els correspon a totes les dones maltractades i les organitzacions feministes que van ser les primeres en lluitar per aconseguir posar en l’agenda del debat públic aquest problema ancestral».

Aquesta mirada implica un posicionament vital, social i polític, el de l’epistemologia feminista, que, com expliquen Isabel Muntané i Violeta Garcia «intenta sociologitzar el coneixement i situar en el centre de la reflexió els problemes socials i polítics de la vida de les dones (Harding, 1996)» i concep la recerca com a «compromís polític amb el canvi social (Haraway, 1991» (Dones valentes: per una nova informació sobre les violències sexuals. Violeta Garcia i Isabel Muntané, 2016). L’epistemologia feminista «atorga rellevància al subjecte situat (Haraway, 1991) que està condicionat pel seu context social, històric, cultural, espacial i personal. I, en conseqüència, tant l’anàlisi com els resultats han de ser llegits des del moment històric, social i territorial en el qual s’ha fet la recerca» i de la condició de «feministes» de les autores. Aquest coneixement situat, encarnat i arrelat en els sabers i les pràctiques de les supervivents de les violències masclistes i de les entitats i organitzacions que treballen per una vida lliure de violències és la base del marc teòrico-conceptual que proposem.

El coneixement dels factors i mecanismes psicològics, socials i culturals que intervenen en les violències masclistes, especialment en les vinculades a relacions de parella heterosexual, i la formació contínua en aquest camp és una condició essencial per qualsevol actor que vulgui intervenir en aquesta problemàtica, sigui a nivell psicològic, jurídic, administratiu, policial o tècnic, i, per descomptat, també ha de ser un requisit per poder fer cobertura d’aquests temes.

Com a la resta del món, a casa nostra el moviment feminista ha posat els fonaments per a desenvolupar un model de conceptualització i d’abordatge integral (prevenció atenció, recuperació, reparació, no repetició i eradicació) de les violències masclistes, des dels dispositius generats pel propi moviment com la Comissió contra les agressions a les dones de la Coordinadora catalana de grups de dones, creada l’any 1976, a les primeres cases d’acollida per dones; del primer protocol d’atenció sanitària a les víctimes de violència de gènere a l’elaboració de la Llei catalana pel Dret de les Dones a eradicar les violències masclistes de 2008, on es van incorporar els sabers i l’expertesa d’entitats com Tamaia- Viure sense violència, Dones Juristes, Creación Positiva… i altres organitzacions feministes especialitzades en acompanyament psicològic, jurídic i comunitari a dones supervivents de violències, que també van ser consultades per l’elaboració de la Llei Integral de Mesures contra la Violència de Gènere de 2004, com també a la posada en marxa dels dispositius i recursos especialitzats en atenció a dones i criatures víctimes de violències com els Serveis d’Intervenció Especialitzada en Violència Masclista (SIE) ubicats arreu del territori català.

El bagatge d’acompanyament a dones supervivents de violències masclistes ha servit per desenvolupar models de comprensió d’aquest fenòmen com l’iceberg de les violències masclistes, que visibilitza l’existència de les desigualtats de gènere i les violències masclistes invisibles i normalitzades que són la base de les visibles, extremes i identificades com a tal, i que en una relació de violència es donen en ordre ascendent o d’escalada. La teoria de l’iceberg de les violències masclistes és una adaptació del triangle de la violència, introduït durant els anys 90 pel teòric Johann Galtung, que va distinguir entre violència directa, estructural i cultural.

La cúspide d’aquest iceberg és l’assassinat masclista o feminicidi, un concepte que, com explica Sònia Herrera, doctorada en estudis audiovisuals des de la perspectiva de gènere «engloba diversos tipus d’assassinats de dones per raó del seu sexe (feminicidi íntim, no íntim, per trata, per mutilació genital, feminicidi serial sistèmic, feminicidis en contexte de conflicte armat com a crimen de guerra, etc.), i l’ús del qual respon a un posicionament polític específic respecte a la violència contra les dones com a un problema públic i global», que causa «més del 50% dels assassinats del món» («El feminicidioglobal, resistencias g-locales e interseccionales» Sònia Herrera, United Explanations, 2015). Aquest concepte, que varen proposar Diana Russell i Jill Crawford al llibre Femicide: Politics of Women’s Killing, publicat a inicis de la dècada dels anys 90, també era utilitzat des dels 80 per les activistes feministes llatinoamericanes, i va ser introduït a l’acadèmia mexicana per l’antropòloga feminista mexicana Marcela Lagarde, per tal de denominar els assassinats masclistes de Ciudad Juárez: Lagarde entén que el feminicidi «no és una paraula, és tota una teoria, atès que «hi ha molts tipus de crims contra les dones, però tots tenen la característica que son crims d’ odi basats en la desigualtat, la discriminació, l’exclusió, un odi gestat socialment vers les dones».

Un altre concepte imprescindible per entendre el funcionament de les violències masclistes en contextos de parella és el del cicle de violència. Aquesta noció, aportada per la psicóloga i investigadora Leonor Walker l’any 1979, identifica les diferents seqüències que es van repetint quan s’està immers en una relació de violència: acumulació de tensions (comportaments de gelosia o control per part de l’home, voluntat d’imposar-se sobre la dona… etc., el que inicialment pot causar sorpresa i confusió i en repetir-se li va generant por, ansietat, nervis i conductes evitatives per part de les dones); explosió ( episodi de violència verbal, ambiental, psicològica, sexual…per part de l’home -menyspreus, burles, insults, silencis continuats per a castigar-la, cops de porta o cops a la paret, ruptura de pertinences, empentes, crits, cops…- el que genera diferents sensacions en les dones -aïllament, vergonya, culpa, impotència, presa de decisions i fins i tot recerca d’ajuda-); reconciliació o lluna de mel (l’home busca el perdó i promet canviar, la dona el vol creure i sent ambivalència: per un cantó té il·lusió perquè tot canvïi i per l’altre pateix dolor per la violència viscuda i desconfiança quan es repeteix). Aquests cicles cada cop són més curts i les explosions es repeteixen i la fase de lluna de mel és més curta. Només se’n pot sortir sent-ne conscient i buscant ajuda. I aquesta és una decisió que tan sols pot prendre la dona que hi està involucrada, per molt que el seu entorn ho vegi claríssim.

Aquesta visió és clau per entendre el procés de sortida, recuperació i reparació de les violències masclistes com un procés no lineal, amb avenços i retrocessos, que no necessàriament coincideix amb els requisits legals per acreditar la condició de víctima de violència a nivell estatal ( només es pot demostrar amb una denúncia per via penal, tot i que la Llei catalana permet acreditar-ho amb un part de lesions o altres mecanismes) o amb els ritmes d’un procés legal de denúncia per violència de gènere. Els models d’intervenció que organitzacions com Tamaia- Viure sense violència han desenvolupat posen al centre de l’acompanyament el protagonisme de les dones en el seu procés de recuperació i parteixen del respecte a la seva autonomia i autoritat, fugint del paternalisme, l’assistencialisme i les conductes de tutela.

Aquest coneixement, a més, ha estat la base del treball d’incidència social i política que han fet les organitzacions feministes per aconseguir la promulgació de lleis, polítiques, tractats i posicionaments dels organismes internacionals per definir les violències masclistes i treballar per prevenir-les, abordar-les i eradicar-les a tots els nivells.

2. Les violències masclistes, mecanismes de control i dominació patriarcal

Després de la per la Convenció per l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra les Dones (CEDAW) de 1979, la Declaració de l’ONU per l’eliminació de totes les formes de violència contra les dones de 1993 és el primer posicionament de Nacions Unides que conceptualitza clarament les violències masclistes, i les defineix com «tot acte de violència basat en la pertinença al sexe femení, que tingui o pugui tenir com a resultat un dany o patiment físic, sexual o psicològic per a les dones, així com les amenaces d’aquests actes, la coacció o privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen en la vida pública com a la vida privada». També defineix la violència contra les dones com «una violació dels drets humans i les llibertats fonamentals i impedeix total o parcialment a les dones gaudir d’aquests drets i llibertats».

La Declaració esmenta les diverses manifestacions de les violències masclistes ( físiques, sexuals, psicològiques, econòmiques, gineco-obstètriques i reproductives, simbòliques, ambientals, institucionals…) tant en l’àmbit privat com públic i estableix l’arrel d’aquestes violències en les desigualtats de gènere, que impliquen una situació de privilegi i de poder dels homes per damunt de les dones, a més de vincular les vulneracions de drets de les dones amb els drets humans.

Aquesta declaració senta les bases per definir les violències masclistes com «un problema dels homes que pateixen les dones», com el defineix l’experta en gènere i comunicació Pilar López Diez, ja que en la seva immensa majoria de casos, les exerceixen homes de qualsevol condició i edat contra dones de qualsevol condició i edat, arreu del món.

L’exercici del poder, la seva expressió i perpetuació, està a l’arrel de totes les manifestacions de les violències masclistes, incloses les sexuals. L’any 2002 l’Organització Mundial de la Salut va afirmar que el propòsit fonamental de les violències sexuals és expressar el poder i el domini sobre la persona atacada i la seva subordinació com a col·lectiu. De fet, com explica l’Informe Dones valentes: per una nova informació sobre les violències sexuals, «totes les violències sexuals són la manifestació de la diferència de poder entre els qui les pateixen (dones, nenes i nens) i els qui l’exerceixen (els homes)».

A nivell estatal i català, la Llei Integral de Mesures contra la Violència de Gènere de 2004, el primer instrument legislatiu estatal per abordar aquesta problemàtica, serveix per a sancionar la violència física, psicològica, econòmica…que es dona en el marc o fruit d’una relació de parella heterosexual. Aquesta llei fou capdavantera per poder abordar les violències masclistes en aquest context amb perspectiva de gènere i diferenciar-les d’altres situacions de violència domèstica o intrafamiliar ( de pares o mares a fills) que no tenen aquest component, i contempla l’especificitat del vincle afectiu que es dóna en una relació de violència d’un home sobre una dona, així com dinàmiques que hi operen, com el cicle de violència i l’escalada de violències.

Tot i així, com han constatat les juristes, psicòlogues i activistes feministes, la Llei Integral de 2004 és limitada i insuficient per abordar totes les manifestacions de les violències masclistes, que l’ordenament jurídic espanyol conceptualitza i sanciona de forma separada. Les violències sexuals estan sancionades amb diferents instruments jurídics: el Codi Penal tipifica l’agressió sexual (violació) i els abusos com a delictes contra la llibertat i indemnitat sexual i la Llei de Mesures Efectives per la Igualtat entre Dones i Homes de 2007, d’àmbit estatal, així com la Llei d’Igualtat Catalana de 2015 sancionen l’assetjament sexual o per raó de sexe en contextos laborals. La tracta amb finalitats d’explotació sexual, la mutilació genital femenina, els matrimonis forçosos també estan tipificats com a delictes al Codi Penal.

El 7 de novembre de 2015 les organitzacions i col·lectius del moviment feminista de tot l’Estat van manifestar-se a Madrid per reclamar un abordatge integral de les violències masclistes, i algunes de les representants van apostar per l’ampliació de la Llei Integral i la inclusió de les diferents manifestacions de les violències masclistes (sexuals, digitals, etc) en un mateix text legal.

La Llei Catalana pel Dret de les Dones a Eradicar les Violències Masclistes (2008) estableix que “el masclisme és el concepte que de forma més general defineix les conductes de domini, de control i d’abús de poder dels homes sobre les dones i que, alhora, ha imposat un model de masculinitat que encara és valorat per una part de la societat com a superior” (preàmbul, I). La Llei catalana contempla més formes de violències masclistes, ja que es refereix tant a la violència física, sexual, psicològica o emocional en contextos de parella heterosexual com a altres formes de violència, com la simbòlica o l’ obstètrica. La Llei explica que les violències masclistes s’exerceixen «contra les dones com a manifestació de la discriminació i de la situació de desigualtat en el marc d’un sistema de relacions de poder dels homes sobre les dones i que, produïda per mitjans físics, econòmics o psicològics, incloses les amenaces, les intimidacions i les coaccions, tingui com a resultat un dany o un patiment físic, sexual o psicològic, tant si es produeix en l’àmbit públic com en el privat”.

Tot i així, hi ha manifestacions de les violències masclistes que no estaven incloses i que el moviment feminista ha reclamat incorporar durant els darrers anys, com per exemple la violència institucional, que es dona per part dels diversos actors que intervenen en el procés judicial en casos de violència de gènere, com han denunciat reiteradament les organitzacions especialitzades en atenció, recuperació i reparació de violències masclistes (des de l’any 2015, organitzacions com Novembre Feminista denuncien que Catalunya és la comunitat autònoma que més ordres de protecció denega, prop d’un 70%). La Llei tampoc incloïa les violències masclistes on line (amenaces, insults, assetjament, robatori de contrasenyes, difusió d’informació personal sense consentiment de les dones i altres vulneracions del dret a la intimitat amb ús de les xarxes socials i les TIC) que estan assetjant de forma específica les periodistes i activistes feministes amb notorietat a les xarxes davant les quals l’ordenament jurídic espanyol no està donant una protecció adeqüada a les dones, tal com van reclamar en una queixa al Congrés dels Diputats la jurista Laia Serra, especialitzada en gènere, i la revista feminista on-line Pikara Magazine.

Durant el ple sobre els drets de les dones que es va celebrar al Parlament català el desembre de 2017, el President es va comprometre a ampliar la Llei incorporant la violència institucional i la digital.

3. Ètnia, origen, funcionalitat, opció sexual i identitat de gènere: una mirada interseccional a les violències masclistes

Un cop enunciades i denunciades les desigualtats de gènere com a fonament de les violències masclistes, les organitzacions feministes i la pròpia societat han constatat que altres factors de desigualtat, exclusió i opressió també hi intervenen: la classe, l’origen i la negació de drets de ciutadania, l’edat i la funcionalitat, l’opció sexual i la identitat de gènere…

Des de la tercera onada feminista als anys 70 les feministes negres i xicanes dels Estats Units (Combahee River Coolective 1977-1981; Davis, 1918; Moraga i Anzáldua, 1981, Hooks, 1981, Creenshaw, 1989, Hill Collins, 1990) van començar a parlar de la interseccionalitat de les opressions i fer visibles els efectes simultanis de les discriminacions de raça, gènere i classe. Els feminismes decolonials han criticat que el feminisme hegemònic blanc universalitza l’experiència de les dones blanques, mestisses, occidentals o occidentalitzades, urbanes, de classe mitjana i heterosexuals com a expressió de la identitat i l’opressió comuna. El concepte d’interseccionalitat, que va començar a fer servor la jurista Kimberlee Creenshaw, fa menció a la interacció de les estructures d’opressió pel que fa a la raça, el gènere i la classe social. Creensha utilitza la metàfora de la cruïlla per explicar les dues formes en què opera la interseccionalitat: l’ estructural, ja que la «imbricació» d’aquests sistemes de discriminació té «repercusions específiques en la vida de les persones i els grups socials», i la política, que permet «entendre perquè les estratègies polítiques que només es centren en una dimensió de la desigualtat marginen de les seves agendes aquells subjectes i/o grups la situació dels què respon a la imbricació de diversos sistemes d’opresió». Creenshaw va arribar a aquesta conclusió a partir de l’anàlisi de sentències judicials que ignoraven la doble discriminació que vivien les dones negres, com a dones treballadores i com a racialitzades, i també pel fet que part dels moviments feminista i antirracista dels EEUU invisibilitzaven les discriminacions viscudes per «afrodescendents que representaven «la particularitat a l’interior del col·lectiu de dones blanques (moviment feminista) i d’homes negres (moviment antirracista») («La importancia de la interseccionalidad para la investigación feminista.» Javiera Cubillos Almendra, Universidad Complutense de Madrid, a Oxímora Revista Internacional de Ética y Política, núm 7. Tardor 2015, pàgs 121 a 124).

La sociòloga i activista Patrícia Hill Collins va proposar pensar la interseccionalitat a partir d’una matriu de dominació que contempla els diferents sistemes d’opressió (androcentrisme, binarisme de gènere, masclisme, eurocentrisme, heterosexisme, edadisme, elitisme, polítiques de l’aparença, classe, esbiax d’idioma, colorisme, opresió religiosa, pronatalista..) en un eix de privilegi i opressió-resistència, «en situació d’interacció, interdependència i mútua constitució, de manera dinàmica i fins i tot contradictòria, de forma que és possible que determinats grups es trobin en situació d’oprimit i opressor alhora ( per exemple, els homes afrodescendents i les dones blanques)». Per a Hill Collins, no es pot adoptar una perspectiva jeràrquica entre els diferents sistemes de dominació, ni es pot establir que un estigui pel damunt dels altres, ja que les interseccions entre uns i altres produeixen canvis en la forma en què cada persona o grup experimenta l’opressió.

Aquests conceptes són clau per entendre, per exemple, com interaccionen el masclisme, l’eurocentrisme i el racisme en la vivència de les dones migrades que estan en una relació de violència. Des de 2005, Amnistia Internacional ha denunciat reiteradament, que la Llei Integral de 2004 no protegia de la mateixa manera els drets de les dones autòctones i de les migrades, ja que des de la seva promulgació una instrucció del Ministeri d’Interior espanyol recomanava a la Policia Nacional obrir expedients d’expulsió a les dones sensepapers que denunciessin violència masclista en comissaries, ja que la seva situació administrativa irregular primava davant la condició de víctima. Tot i que algunes comunitats autònomes com Catalunya no l’aplicaven, les migrades sensepapers depenien de l’arbitrarietat de les autoritats per aconseguir protecció i atenció davant una situació de risc extrem per la seva persona. Aquesta instrucció es va institucionalitzar el 2010 amb la reforma del Reglament de la Llei d’Estrangeria, el que va motivar noves queixes de les ONG i una nova reforma que recomana paralitzar l’expedient fins aconseguir la condemna de l’agressor, una fita molt difícil tenint en compte l’alt índex d’absolucions i sobreseïments en procediments per violències masclistes.

L’exclusió de ciutadania també ha dificultat que les dones que havien migrat amb reagrupació familiar tinguessin dret a accedir a ajudes de la Llei integral com bonificacions en la contractació laboral per la seva condició de víctimes, ja que en separar-se del marit perdien la residència i el permís de treball. A més, diverses migrades sensepapers han estat objecte de violacions i abusos sexuals per part de funcionaris de les forces de seguretat de l’estat com policies o guardies civils que les custodiaven, dintre de comisaries o de Centres d’Internament per a Estrangers (CIE).

El fet que la immigració il·legal sigui considerada un delicte facilita la proliferació de màfies de tracta amb finalitats d’explotació laboral i sexual i alhora, implica que els propis funcionaris que haurien d’identificar i protegir les víctimes de tracta siguin els que les sancionin per estar en una situació administrativa il·legal o, en cas de que exerceixin la prostitució, per vulnerar les ordenances municipals vigents durant molts anys a Barcelona o la pròpia Llei Òmnibus que prohibeix la prostitució a les carreteres.

Entitats com Sicar Cat, Genera, Àmbit Dona i altres ONG porten més de quinze anys denunciant l’incompliment dels convenis internacionals en matèria de protecció de les víctimes de tracta i la revictimització de les dones tractades, que en alguns casos han arribat a ser internades en CIEs i deportades als seus països, quan se’ls hauria de brindar assistència i protecció integral per davant de tot, al marge de si col·laboren o no amb les autoritats en la identificació dels tractants. El 2011 es va promulgar un nou Protocol d’Atenció a Víctimes de Tracta que, tot i adequar-se a tractats com el Conveni contra la Tracta de Persones del Consell d’Europa, presenta buits importants com definir els rols en el procés d’identificar les víctimes o què suposa col·laborar amb les autoritats. Algunes d’aquestes entitats porten anys reivindicant una Llei de Tracta com a instrument específic per abordar aquest tema al marge de la llei d’Estrangeria. Per ara, el Govern Espanyol ha llançat dos plans de lluita contra la tracta amb finalitats d’explotació sexual: un, durant el govern de Zapatero, i un segon durant el govern de Rajoy, que incloïa la prohibició de publicació dels anuncis de prostitució als diaris. A tot això cal afegir el fet que dintre del propi moviment feminista hi ha un debat intens entre les feministes que tenen una postura abolicionista front la prostitució i les que consideren que cal considerar-la un treball per garantir els drets de les dones, homes i trans que l’exerceixen. Així alguns sectors del feminisme consideren que la prostitució és una forma de violència masclista i altres consideren que equiparar el treball sexual amb violència masclista és estigmatitzar i imposar violència simbòlica contra les persones que l’exerceixen i negar-los la seva autonomia i capacitat de decisió, a més d’ignorar altres eixos d’opressió (classe, país d’origen, ètnia, etc.)que viuen i que els porten a utilitzar el treball sexual com a estratègia de supervivència.

Les dones racialitzades, autòctones o no, s’enfronten al racisme estructural i en molts casos, a vulneració de drets i violència institucional, com denuncien les organitzacions de dones gitanes. Com ha denunciat la Federació d’Entitats Gitanes de Catalunya, a Europa hi ha hagut diversos casos d’esterilització forçosa a dones gitanes. Les dones amb diversitat funcional (altrament anomenades discapacitades) són un col·lectiu doblement vulnerable a les violències masclistes, i també veuen vulnerats els seus drets sexuals i reproductius amb l’esterilització forzosa o la prohibició de mantenir relacions sexuals, entre altres manifestacions de violència masclista.

La situació de pobresa i exclusió social i residencial són factors que també interaccionen amb les desigualtats de gènere: un 69% de les dones que viuen al carrer han patit violència de gènere, segons denuncien Lola, no estàs sola i altres entitats especialitzades en l’abordatge del sensellarisme femení.

A més, tant el moviment feminista com el que lluita pels drets de les persones LGTBI (lesbianes, gais, transexuals, transgènere, bisexuals, intersexuals) han conceptualitzat les desigualtats de gènere com una realitat que, més enllà de la situació de privilegi dels homes respecte les dones i les condicions de dominació i opressió d’aquestes, implica la preponderància de la masculinitat hegemònica pel damunt de les masculinitats no normatives, d’altres identitats de gènere ( persones trans, queer o gèneres fluids) i de l’heterosexualitat funcional al sistema patriarcal front altres opcions sexuals (homosexualitat, lesbianisme, bisexualitat, pansexualitat, asexualitat…), el que implica concebre l’homofòbia, lesbofòbia, transfòbia, bifòbia…com a manifestacions de violències masclistes.

L’any 2015 el Parlament català va promulgar la Llei 11/2014, per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia, una legislació capdavantera a nivell mundial que persegueix i sanciona l’homofòbia, lesbofòbia, transfòbia, bifòbia…

La conceptualització del masclisme com un sistema estructurant a nivell individual, pensament, familiar, econòmic, social i polític que violenta tots els subjectes que no siguin l’home normatiu prototípic permet entendre i analitzar, per exemple, l’homofòbia exercida per homes contra altres homes, el mobbing transfòbic exercit per dones contra un noi trans, o els insults masclistes de dones a altres dones, com a violències masclistes, tot i que tinguin un abordatge i sancionament legal diferent. Aquesta és la visió de l’Observatori Regular de la Igualtat de Gènere en Noticiaris (ORIGEN), impulsat per l’Observatori de Cobertura de Conflictes de la Universitat Autònoma de Barcelona i la ONG Suds, que va analitzar la cobertura de les violències masclistes en telenotícies de cadenes de televisió públiques i privades de Catalunya i l’Estat i va elaborar un apunt sobre el suïcidi d’un adolescent trans que havia viscut bullying homofòbic, per exemple.